dimecres
Memòria en penombra
Aquest treball va dedicat sobretot a dues persones. Per una banda al meu pare, per haver-me ajudat a fer la recerca de memòria històrica que no vaig aconseguir fer solsament amb la informació que al meu avi em va proporcionar; i sobretot a l’esforç que ha fet el meu avi per, tot i el seu estat de salut, obsequiar-me amb tota la seva saviesa i tota la història de la seva infantesa i sobretot la del seu pare.
Moltes gràcies per fer possible aquest treball!
Moltes gràcies per fer possible aquest treball!
Justificació del format del treball
Vaig decidir utilitzar aquesta estructura perquè era la millor manera d’enllaçar la vida del meu besavi amb els episodis històrics que van esdevenir durant aquell període.
En el primer blog hi trobareu tota la informació sobre la vida del meu besavi, narrat pel meu avi Ramon. En el segon blog hi ha tota la informació referent a la etapa històrica, amb enllaços de videos multimedia, fotografíes, alguns formats d’audio i les fonts d’informació que he necessitat per fer possible aquest treball.
Aquesta idea, a més de ser més actual alhora de presentar el treball,, és una manera de que la vida del meu besavi quedi en la posteritat i que qualsevol persona del món pugui cóneixer i també comentar la seva vida i també el període històric.
En el primer blog hi trobareu tota la informació sobre la vida del meu besavi, narrat pel meu avi Ramon. En el segon blog hi ha tota la informació referent a la etapa històrica, amb enllaços de videos multimedia, fotografíes, alguns formats d’audio i les fonts d’informació que he necessitat per fer possible aquest treball.
Aquesta idea, a més de ser més actual alhora de presentar el treball,, és una manera de que la vida del meu besavi quedi en la posteritat i que qualsevol persona del món pugui cóneixer i també comentar la seva vida i també el període històric.
Pròleg
M’agradaria parlar també en aquest treball sobre la base i la font d’informació més important gràcies a la qual ha estat possible realitzar-lo: la memòria històrica.
Fer aquest treball representava recuperar totes les vivències passades del meu avi, ja que era ell el representant més directe del protagonista del treball, el besavi Jaume. Des d’un principi sabia de les dificultats que tindria per aconseguir que el meu avi m’expliques la història tal hi com havia succeït.
Coneixia perfectament la malaltia degenerativa de la memòria que encara pateix hi per això el meu pare ha estat vital per recuperar part dels records del meu avi.
Aquest estiu vaig començar a fer la recerca del meu treball gràcies a una breu entrevista al meu avi que va anar força bé, ja que ell va ser capaç gairebé tot sol, d’explicar-me tot el que jo li demanava. Vaig pensar que s’hi durant l’etapa del treball ell encara estava en aquelles condicions tot aniria molt bé.
Però per desgracia no va ser així. Un parell de mesos després de l’entrevista va patir una embòlia que el va deixar en molt males condicions. Vaig anar a veure com es trobava i se’m va caure el món a sobre. Ell intentava expressar-se però les paraules no li sortien. Només deixava anar alguna tímida paraula però era incapaç de dir un frase sencera.
A partir d’aquell moment vaig decidir que si volia tirar endavant el treball ho hauria de fer sense l’ajuda del meu avi. Varem tornar-ho a intentar de nou un mes després, però ell havia perdut tantes facultats que no hi va haver manera d’aconseguir la informació que necessitava. L’única persona que amb quedava i que encara coneixia part de la història del besavi era el meu pare. Ell coneixia la vida del meu besavi gràcies al que li explicava el meu avi quan ell era petit. Amb la seva ajuda vàrem aconseguir que el treball avances, però al pitjor encara estava per arribar. Fa poc més d’un mes el meu avi va patir de nou una embòlia i va tornar a estar ingressat a l’hospital.
No ens podíem pas creure que en tan pocs mesos la seva salut hagués empitjorat tant. L’última vegada que el vaig anar a visitar a l’hospital va ser incapaç de pronunciar una sola paraula en tot el matí.
Aquesta va ser la cruel realitat que a impedit que el meu avi participés més en el meu treball de recerca. La memòria història que s’ha anat perdent durant aquest temps dins la meva família ha estat finalment una de les grans protagonistes del meu treball. No vaig arribar mai en pensar en la possibilitat que el meu avi perdés tota aquella facilitat de paraula que la lectura li havia atorgat durant tota la seva vida.
És per tots aquests fets que vaig decidir titular el treball com la memòria en penombra.
Fer aquest treball representava recuperar totes les vivències passades del meu avi, ja que era ell el representant més directe del protagonista del treball, el besavi Jaume. Des d’un principi sabia de les dificultats que tindria per aconseguir que el meu avi m’expliques la història tal hi com havia succeït.
Coneixia perfectament la malaltia degenerativa de la memòria que encara pateix hi per això el meu pare ha estat vital per recuperar part dels records del meu avi.
Aquest estiu vaig començar a fer la recerca del meu treball gràcies a una breu entrevista al meu avi que va anar força bé, ja que ell va ser capaç gairebé tot sol, d’explicar-me tot el que jo li demanava. Vaig pensar que s’hi durant l’etapa del treball ell encara estava en aquelles condicions tot aniria molt bé.
Però per desgracia no va ser així. Un parell de mesos després de l’entrevista va patir una embòlia que el va deixar en molt males condicions. Vaig anar a veure com es trobava i se’m va caure el món a sobre. Ell intentava expressar-se però les paraules no li sortien. Només deixava anar alguna tímida paraula però era incapaç de dir un frase sencera.
A partir d’aquell moment vaig decidir que si volia tirar endavant el treball ho hauria de fer sense l’ajuda del meu avi. Varem tornar-ho a intentar de nou un mes després, però ell havia perdut tantes facultats que no hi va haver manera d’aconseguir la informació que necessitava. L’única persona que amb quedava i que encara coneixia part de la història del besavi era el meu pare. Ell coneixia la vida del meu besavi gràcies al que li explicava el meu avi quan ell era petit. Amb la seva ajuda vàrem aconseguir que el treball avances, però al pitjor encara estava per arribar. Fa poc més d’un mes el meu avi va patir de nou una embòlia i va tornar a estar ingressat a l’hospital.
No ens podíem pas creure que en tan pocs mesos la seva salut hagués empitjorat tant. L’última vegada que el vaig anar a visitar a l’hospital va ser incapaç de pronunciar una sola paraula en tot el matí.
Aquesta va ser la cruel realitat que a impedit que el meu avi participés més en el meu treball de recerca. La memòria història que s’ha anat perdent durant aquest temps dins la meva família ha estat finalment una de les grans protagonistes del meu treball. No vaig arribar mai en pensar en la possibilitat que el meu avi perdés tota aquella facilitat de paraula que la lectura li havia atorgat durant tota la seva vida.
És per tots aquests fets que vaig decidir titular el treball com la memòria en penombra.
L'avi Ramon als 20 anys
L'emigració espanyola a les Amèriques
La principal causa de l’emigració espanyola a Amèrica va ser la penúria econòmica. La revolució industrial havia provocat la transformació del sistema social i laboral: molta població camperola del territori s’havia desplaçat cap a nuclis urbans per treballar a les fàbriques, cada cop més mecanitzades i, per tant, amb menys necessitat de mà d’obra. Era un moment en què la demografia creixent aguditzava la desocupació.Cal tenir en compte, però, que en aquell moment Amèrica era un continent en plena articulació, amb algunes colònies centenàries però també amb joves repúbliques per industrialitzar. Paral·lelament, l’abolició de l’esclavatge va propiciar la necessitat de contractar mà d’obra a sou i, encara que es treballés sota condicions molt dures, aquesta oferta era un bon reclam que estimulà l’emigració de les classes socials més modestes.
Raons de caire social també feien decantar el pes cap a l’emigració. L’estructura familiar catalana n’era un exemple: el sistema de transmissió de propietat a l’hereu provocava l’empobriment de molts joves desheretats, molts dels quals, (segons el grau d’alfabetització que tenien), podien aspirar a trobar una bona oportunitat a Amèrica com a comerciants i arribar a esdevenir, fins i tot, empresaris.
Però hi havia una raó, potser la més poderosa i la més estimulant, que anava més enllà de simplement cobrir les necessitats vitals d’una persona: fer fortuna. “Fer les Amèriques” significava posar tota l’esperança en el somni de fer diners i de retornar tan ric que no s’hagués de treballar mai més. El mite d’Amèrica, protagonista sempre de llegendes de fortuna i prosperitat, s’havia encarnat per fi en un personatge real, el de l’indiano o americano, que constatava el somni fet realitat.
El valor d’aquesta figura venia donat, sobretot, pel fet que no es tractava de gent desconeguda, sinó de fills de vila que havien marxat sense res, i que a Amèrica havien fet riquesa. Tanta com per tornar amb el cap ben alt, ser respectat per tothom i superar, fins i tot, les famílies benestants de sempre.
El perfil de l'emigrant
El gruix d’emigrants estava compost per gent molt jove, adolescents sense experiència ni gaire preparació que anaven a fer de jornalers, aprenents o dependents amb l’objectiu d’estalviar i posar un negoci propi. Solien ser homes solters, d’entre quinze i trenta anys, d’origen modest, segons i tercers fills (l’hereu solia quedar-se amb l’herència). Sovint intentaven marxar a casa de parents, amics o veïns ja instal·lats pels quals es feien reclamar. Aquesta circumstància facilitava molt la partença ja que un dels requisits necessaris per obtenir un llicència d’embarcament era una carta mitjançant la qual alguna persona reclamés l’interessat des d’Amèrica oferint-li un lloc de treball.L’emigrant havia d’obtenir una llicència d’embarcament pel que havia de reunir la documentació següent: una instància dirigida al rei on hi constés l’edat, el lloc d’origen, el sexe, l’estat civil, la professió, el lloc de destinació, activitats que hi desenvolupa i el nom de la persona que el reclamava i que prometia donar-li feina. El consentiment del tutor si era menor d’edat o del cònjuge si era casat, un certificat de bona conducta, una partida de baptisme i una carta de presentació.
La travessia dels transatlàntics
Els transatlàntics representaven perfectament la piràmide de la societat de l’època: en els espais més còmodes i elevats la primera classe i situats en un degradant descendent la segona, tercera i al fons del buc del vaixell sota nivell de flotació, els emigrants.
Les condicions i atencions que rebien el emigrants dins dels transatlàntic eren nefastes. El seu emplaçament solia ser a les cobertes inferiors i als entreponts.
Els dormitoris eren grans estances plenes de lliteres, amb poca ventilació i llum natural, i amb un aire sobresaturat per centenars de persones amuntegades sense l’espai vital necessari (en general el nombre de persones de la classe emigrant oscil·lava entre les 1000 i les 2000 depenent del vaixell). Una situació propicia a les malalties i al fet que qualsevol anomalia multipliques els seus afectes desastrosos.
Al segle XIX les estances d’emigrants es descrivien com calabossos repugnants amb escotilles al sostre, que en obrir-se, deixaven anar una fortor com la d’una cort de porcs.
A principis del segle XX, en aquestes habitacions s’hi continuava menjant i dormint però ja tenien llum elèctrica i ventilació assistida, a més de la ventilació natural que poguessin preveure els reglaments. Les lleis d’emigració i de sanitat intentaven dignificar mínimament aquests allotjaments, obligant a instal·lar avenços tècnics i dotar-los d’una millor qualitat en general.
Un cop a l’altre riba
Cada país que rebia emigrants promulgava la seva llei d’immigració, com a autoprotecció contra l’afluència massiva, les epidèmies, i qualsevol altre factor que pogués desestabilitzar la població pròpia. A les repúbliques americanes aquesta ordenació es donà sobretot entre 1900-1910, quan la saturació començava a ser important, per imposar les oportunes restriccions i les cotes màximes d’entrada d’immigrants.
Les condicions i atencions que rebien el emigrants dins dels transatlàntic eren nefastes. El seu emplaçament solia ser a les cobertes inferiors i als entreponts.
Els dormitoris eren grans estances plenes de lliteres, amb poca ventilació i llum natural, i amb un aire sobresaturat per centenars de persones amuntegades sense l’espai vital necessari (en general el nombre de persones de la classe emigrant oscil·lava entre les 1000 i les 2000 depenent del vaixell). Una situació propicia a les malalties i al fet que qualsevol anomalia multipliques els seus afectes desastrosos.
Al segle XIX les estances d’emigrants es descrivien com calabossos repugnants amb escotilles al sostre, que en obrir-se, deixaven anar una fortor com la d’una cort de porcs.
A principis del segle XX, en aquestes habitacions s’hi continuava menjant i dormint però ja tenien llum elèctrica i ventilació assistida, a més de la ventilació natural que poguessin preveure els reglaments. Les lleis d’emigració i de sanitat intentaven dignificar mínimament aquests allotjaments, obligant a instal·lar avenços tècnics i dotar-los d’una millor qualitat en general.
Un cop a l’altre riba
Cada país que rebia emigrants promulgava la seva llei d’immigració, com a autoprotecció contra l’afluència massiva, les epidèmies, i qualsevol altre factor que pogués desestabilitzar la població pròpia. A les repúbliques americanes aquesta ordenació es donà sobretot entre 1900-1910, quan la saturació començava a ser important, per imposar les oportunes restriccions i les cotes màximes d’entrada d’immigrants.
Països com EUA i Argentina van posar seriosos entrebancs a l’acceptació d’emigrants: visats especials expedits des del Consolat de sortida, certificats relacionats amb la salut mental o l’actitud per al treball. EUA, a més, exigia una prova dita “científica” per demostrar que no s’era analfabet.
El retorn d’emigrants i de tropes també era un fet previst per l’administració, en aquest cas la del país d’on s’havia sortit. Així, per als espanyols, la repatriació era immediata i gratuïta a càrrec de la companyia del viatge d’anada si l’emigrant era refusat per les lleis del lloc de destinació (els cònsols de cada país americà vetllaven per tal de que això no passés i es pogués evitar el màxim).
El retorn d’emigrants i de tropes també era un fet previst per l’administració, en aquest cas la del país d’on s’havia sortit. Així, per als espanyols, la repatriació era immediata i gratuïta a càrrec de la companyia del viatge d’anada si l’emigrant era refusat per les lleis del lloc de destinació (els cònsols de cada país americà vetllaven per tal de que això no passés i es pogués evitar el màxim).
Els gautxos
El gautxo és l’habitant rústic de les pampes sud-americanes dedicat a la ramaderia. És l’equivalent al cowboy americà.
Els gautxos aparegueren en temps de la colonització espanyola. Bons genets, duien una vida nòmada i es llogaven com a peons de ramaders. La seva vida, desordenada i de poca qualificació social, féu del mot gautxo, sinònim de rodamón.
En esclatar el moviment emancipador, els gautxos s’ajuntaren als exèrcits que lluitaven per la independència, i la imatge pejorativa que tenien va ser substituïda per una altre de més positiva.
Aconseguida la independència, els gautxos s’instal·laren a les propietats i es convertiren en ramaders sedentaris, hàbils en totes les arts de la ramaderia i amb un tipus de vida ascètic, dur i baronívol que donà peu a una llegenda recollida per la literatura gautxesca. Actualment, les condicions tècniques i socials han fet desaparèixer quasi totalment la figura tradicional del gautxo.
Els gautxos aparegueren en temps de la colonització espanyola. Bons genets, duien una vida nòmada i es llogaven com a peons de ramaders. La seva vida, desordenada i de poca qualificació social, féu del mot gautxo, sinònim de rodamón.
En esclatar el moviment emancipador, els gautxos s’ajuntaren als exèrcits que lluitaven per la independència, i la imatge pejorativa que tenien va ser substituïda per una altre de més positiva.
Aconseguida la independència, els gautxos s’instal·laren a les propietats i es convertiren en ramaders sedentaris, hàbils en totes les arts de la ramaderia i amb un tipus de vida ascètic, dur i baronívol que donà peu a una llegenda recollida per la literatura gautxesca. Actualment, les condicions tècniques i socials han fet desaparèixer quasi totalment la figura tradicional del gautxo.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
