Barcelona, amb un milió d’habitants al 1930 ( més que a Madrid), era la ciutat del pecat espanyola i la segona d’Europa després de París. Va obtenir la fama d’un indret de sexe desinhibit.L’urbs catalana tenia una concorreguda arteria de teatres i cabarets (el Paral·lel) i una zona mítica en el centre històric: el barri xino. Aquest barri va erigir-se els anys 20 com el prototip de suburbi; amb drogues, delinqüència i prostitució. La popularització d’aquest curiós nom va ser obra del periodista Paco Madrid en un setmanari de curta durada anomenat El Escádalo. Aquesta publicació va utilitzar per primera vegada l’expressió “barri xino” -Chinatown-, inspirat per una pel·lícula sobre el barri homònim de San Francisco, va considerar que es podia anomenar de la mateixa manera el Raval barceloní, tot i l’absència de xinesos. Així, el Raval va ser descrit com “el barrio de las pecadoras, de los buscones, de los chulos”. En realitat, part de l’activitat il·legal de Barcelona s’hi va concentrar durant la dècada prèvia a 1925 sobretot per la gran demanda d’oci. Durant la República va fracassar un pla de remodelació urbana (El Pla Macià) per falta de pressupost i el començament de la guerra. De fet l’èxit d’aquesta remodelació va haver d’esperar fins les darreries del segle.
Però la zona més trepitjada i habitualment visitada pels habitants de la ciutat va ser el Paral·lel, definida per Sagarra com el Broadway o el Montmartre barceloní.
A Barcelona, el Paral·lel era el centre de la vida nocturna i de la bohèmia de la ciutat. Hi havia un gran nombre de cafès, teatres i music-halls. La millora de les condicions de vida de la població, al disposar de més temps i diners, produeix una demanda envers les atraccions, els actes festius, els espectacles en general i la natura. També en aquest període històric, tot i la convulsiva situació política i social, es produeix un gran impuls en la renovació pedagògica del país i és un dels períodes més prolífics culturalment.
El Molino (anteriorment anomenat La Pajarera Catalana) era la Meca de l’ espectacle, on s’hi produïen nombroses actuacions diàriament de famoses ballarines de l’època. El teatre Arnau, el Teatre Apol·lo, el Teatre Victòria i el Teatre Comtal eren els teatres més freqüentats i que molts d’ells encara estan en actiu.
La popularitat del Paral·lel va continuar també durant la implantació de la República. Després de la guerra va entrar en decadència fins la situació actual on l’avinguda s’ha convertit en una zona eminentment residencial.
Al solar del costat del Circo Modelo Español es va obrir el 1895 un petit cafè, comprat pel mateix circ per donar feina a un acròbata ferit que ja no podia actuar més. Aquest acròbata va resultar ser un inútil en la gestió del local i al cap de poc temps li van donar a Josep Carabén, que fou qui va fer que el Café Español acabés sent el més famós del carrer.
Aquest increïble jugador de billar va néixer el 16 d’agost de 1917 al barri barceloní de Sants. El seu contacte amb el billar va començar des de la seva infància ja que era el fill del encarregat del Club Billar Sants.
Durant la guerra la ciutat de Barcelona és va haver d’afrontar a un gran problema humanitari. La proximitat del front de guerra va crear un flux molt important de refugiats que fugien.
La caiguda de la República va iniciar un llarg i trist període de falta de llibertat. Els rebels, encapçalats pel general Francisco Franco i amb la descarada ajuda de l’Europa feixista (l’Alemanya de Hitler i l’Italia de Mussolini) en tropes i armament modern van aconseguir a l’abril de 1939 la total victòria sobre l’Exèrcit Popular de la República Espanyola.