La segona República constituí el primer intent contemporani de la Història d’Espanya de modernitzar el país. Per a Catalunya va suposar la instauració d’un règim autonòmic democràtic dirigit pel catalanisme polític d’esquerres.
Fins al 1931, el republicanisme espanyol s’havia caracteritzat per la fragmentació i la impotència política. En el pacte de Sant Sebastià es va forjar una nova aliança en la qual s’integraren, a més dels republicans d’arreu de l’Estat, republicans catalans procedents de diferents formacions del catalanisme polític i gallecs juntament amb monàrquics convertits a última hora a la causa republicana.
Fins al 1931, el republicanisme espanyol s’havia caracteritzat per la fragmentació i la impotència política. En el pacte de Sant Sebastià es va forjar una nova aliança en la qual s’integraren, a més dels republicans d’arreu de l’Estat, republicans catalans procedents de diferents formacions del catalanisme polític i gallecs juntament amb monàrquics convertits a última hora a la causa republicana.
La victòria en les eleccions municipals d’aquest any per part de les forçes polítiques republicanes va precipitar la caiguda de la monarquia i l’abdicació i exili del monarca Alfons XIII.
Tot i que el 14 d’Abril i des de el balcó de la Plaça Sant Jaume, Francesc Macià va proclamar la República Catalana dins de la Federació Ibérica, tres dies després i amb la promesa de suport a una autonomia ample (a través d’un Estatut d’Autonomia que van aprovar les Corts Espanyoles al 1932) i la formació d’un govern autònom, Macià va acceptar la formula d’integració a la Segona República Espanyola.
Tot i que el 14 d’Abril i des de el balcó de la Plaça Sant Jaume, Francesc Macià va proclamar la República Catalana dins de la Federació Ibérica, tres dies després i amb la promesa de suport a una autonomia ample (a través d’un Estatut d’Autonomia que van aprovar les Corts Espanyoles al 1932) i la formació d’un govern autònom, Macià va acceptar la formula d’integració a la Segona República Espanyola.
El govern català, en el que Esquerra Republicana de Catalunya fou sempre hegemònica, amb els presidents Macià (1931-1933) i Lluís Companys (1933-1940), va anar més o menys bé mentre les esquerres estaven en el govern central; i al contrari quan governaren les dretes, durant el Bienni Negre, amb greus enfrontaments amb el govern central. Concretament al 1934 quant Astúries es va aixecar en rebel·lia contra el govern de Madrid, Catalunya si va sumar. El desenllaç va ser un desastre, es va suspendre l’Estatut i el govern autonòmic. Fins hi tot el President Companys va ser privat de llibertat junt amb altres membres del govern.
Tot i que van ser uns temps molt convulsos, ja que les forces anarquistes eren molt poderoses entre la classe treballadora, l’obra de la Generalitat republicana en les diverses matèries en les que tenia competències (educació, sanitat, infraestructures, economia, etc) va ser molt destacable.
Amb la guerra civil, el govern de la Generalitat i les forces populars milicianes dels partits i organitzacions esquerranes defensaren la República. De fet fer-ho era també defensar Catalunya i les seves institucions polítiques, recuperades després del Decret de Nova Planta.
Però la divisió i la desorganització dels defensors de la República va culminar amb el trist desenllaç de la derrota i la pèrdua de tot lo aconseguit.
Tot i que van ser uns temps molt convulsos, ja que les forces anarquistes eren molt poderoses entre la classe treballadora, l’obra de la Generalitat republicana en les diverses matèries en les que tenia competències (educació, sanitat, infraestructures, economia, etc) va ser molt destacable.
Amb la guerra civil, el govern de la Generalitat i les forces populars milicianes dels partits i organitzacions esquerranes defensaren la República. De fet fer-ho era també defensar Catalunya i les seves institucions polítiques, recuperades després del Decret de Nova Planta.
Però la divisió i la desorganització dels defensors de la República va culminar amb el trist desenllaç de la derrota i la pèrdua de tot lo aconseguit.
