El gruix d’emigrants estava compost per gent molt jove, adolescents sense experiència ni gaire preparació que anaven a fer de jornalers, aprenents o dependents amb l’objectiu d’estalviar i posar un negoci propi. Solien ser homes solters, d’entre quinze i trenta anys, d’origen modest, segons i tercers fills (l’hereu solia quedar-se amb l’herència). Sovint intentaven marxar a casa de parents, amics o veïns ja instal·lats pels quals es feien reclamar. Aquesta circumstància facilitava molt la partença ja que un dels requisits necessaris per obtenir un llicència d’embarcament era una carta mitjançant la qual alguna persona reclamés l’interessat des d’Amèrica oferint-li un lloc de treball.L’emigrant havia d’obtenir una llicència d’embarcament pel que havia de reunir la documentació següent: una instància dirigida al rei on hi constés l’edat, el lloc d’origen, el sexe, l’estat civil, la professió, el lloc de destinació, activitats que hi desenvolupa i el nom de la persona que el reclamava i que prometia donar-li feina. El consentiment del tutor si era menor d’edat o del cònjuge si era casat, un certificat de bona conducta, una partida de baptisme i una carta de presentació.
La travessia dels transatlàntics
Els transatlàntics representaven perfectament la piràmide de la societat de l’època: en els espais més còmodes i elevats la primera classe i situats en un degradant descendent la segona, tercera i al fons del buc del vaixell sota nivell de flotació, els emigrants.
Les condicions i atencions que rebien el emigrants dins dels transatlàntic eren nefastes. El seu emplaçament solia ser a les cobertes inferiors i als entreponts.
Els dormitoris eren grans estances plenes de lliteres, amb poca ventilació i llum natural, i amb un aire sobresaturat per centenars de persones amuntegades sense l’espai vital necessari (en general el nombre de persones de la classe emigrant oscil·lava entre les 1000 i les 2000 depenent del vaixell). Una situació propicia a les malalties i al fet que qualsevol anomalia multipliques els seus afectes desastrosos.
Al segle XIX les estances d’emigrants es descrivien com calabossos repugnants amb escotilles al sostre, que en obrir-se, deixaven anar una fortor com la d’una cort de porcs.
A principis del segle XX, en aquestes habitacions s’hi continuava menjant i dormint però ja tenien llum elèctrica i ventilació assistida, a més de la ventilació natural que poguessin preveure els reglaments. Les lleis d’emigració i de sanitat intentaven dignificar mínimament aquests allotjaments, obligant a instal·lar avenços tècnics i dotar-los d’una millor qualitat en general.
Un cop a l’altre riba
Cada país que rebia emigrants promulgava la seva llei d’immigració, com a autoprotecció contra l’afluència massiva, les epidèmies, i qualsevol altre factor que pogués desestabilitzar la població pròpia. A les repúbliques americanes aquesta ordenació es donà sobretot entre 1900-1910, quan la saturació començava a ser important, per imposar les oportunes restriccions i les cotes màximes d’entrada d’immigrants.
Les condicions i atencions que rebien el emigrants dins dels transatlàntic eren nefastes. El seu emplaçament solia ser a les cobertes inferiors i als entreponts.
Els dormitoris eren grans estances plenes de lliteres, amb poca ventilació i llum natural, i amb un aire sobresaturat per centenars de persones amuntegades sense l’espai vital necessari (en general el nombre de persones de la classe emigrant oscil·lava entre les 1000 i les 2000 depenent del vaixell). Una situació propicia a les malalties i al fet que qualsevol anomalia multipliques els seus afectes desastrosos.
Al segle XIX les estances d’emigrants es descrivien com calabossos repugnants amb escotilles al sostre, que en obrir-se, deixaven anar una fortor com la d’una cort de porcs.
A principis del segle XX, en aquestes habitacions s’hi continuava menjant i dormint però ja tenien llum elèctrica i ventilació assistida, a més de la ventilació natural que poguessin preveure els reglaments. Les lleis d’emigració i de sanitat intentaven dignificar mínimament aquests allotjaments, obligant a instal·lar avenços tècnics i dotar-los d’una millor qualitat en general.
Un cop a l’altre riba
Cada país que rebia emigrants promulgava la seva llei d’immigració, com a autoprotecció contra l’afluència massiva, les epidèmies, i qualsevol altre factor que pogués desestabilitzar la població pròpia. A les repúbliques americanes aquesta ordenació es donà sobretot entre 1900-1910, quan la saturació començava a ser important, per imposar les oportunes restriccions i les cotes màximes d’entrada d’immigrants.
Països com EUA i Argentina van posar seriosos entrebancs a l’acceptació d’emigrants: visats especials expedits des del Consolat de sortida, certificats relacionats amb la salut mental o l’actitud per al treball. EUA, a més, exigia una prova dita “científica” per demostrar que no s’era analfabet.
El retorn d’emigrants i de tropes també era un fet previst per l’administració, en aquest cas la del país d’on s’havia sortit. Així, per als espanyols, la repatriació era immediata i gratuïta a càrrec de la companyia del viatge d’anada si l’emigrant era refusat per les lleis del lloc de destinació (els cònsols de cada país americà vetllaven per tal de que això no passés i es pogués evitar el màxim).
El retorn d’emigrants i de tropes també era un fet previst per l’administració, en aquest cas la del país d’on s’havia sortit. Així, per als espanyols, la repatriació era immediata i gratuïta a càrrec de la companyia del viatge d’anada si l’emigrant era refusat per les lleis del lloc de destinació (els cònsols de cada país americà vetllaven per tal de que això no passés i es pogués evitar el màxim).
