M’agradaria parlar també en aquest treball sobre la base i la font d’informació més important gràcies a la qual ha estat possible realitzar-lo: la memòria històrica.
Fer aquest treball representava recuperar totes les vivències passades del meu avi, ja que era ell el representant més directe del protagonista del treball, el besavi Jaume. Des d’un principi sabia de les dificultats que tindria per aconseguir que el meu avi m’expliques la història tal hi com havia succeït.
Coneixia perfectament la malaltia degenerativa de la memòria que encara pateix hi per això el meu pare ha estat vital per recuperar part dels records del meu avi.
Aquest estiu vaig començar a fer la recerca del meu treball gràcies a una breu entrevista al meu avi que va anar força bé, ja que ell va ser capaç gairebé tot sol, d’explicar-me tot el que jo li demanava. Vaig pensar que s’hi durant l’etapa del treball ell encara estava en aquelles condicions tot aniria molt bé.
Però per desgracia no va ser així. Un parell de mesos després de l’entrevista va patir una embòlia que el va deixar en molt males condicions. Vaig anar a veure com es trobava i se’m va caure el món a sobre. Ell intentava expressar-se però les paraules no li sortien. Només deixava anar alguna tímida paraula però era incapaç de dir un frase sencera.
A partir d’aquell moment vaig decidir que si volia tirar endavant el treball ho hauria de fer sense l’ajuda del meu avi. Varem tornar-ho a intentar de nou un mes després, però ell havia perdut tantes facultats que no hi va haver manera d’aconseguir la informació que necessitava. L’única persona que amb quedava i que encara coneixia part de la història del besavi era el meu pare. Ell coneixia la vida del meu besavi gràcies al que li explicava el meu avi quan ell era petit. Amb la seva ajuda vàrem aconseguir que el treball avances, però al pitjor encara estava per arribar. Fa poc més d’un mes el meu avi va patir de nou una embòlia i va tornar a estar ingressat a l’hospital.
No ens podíem pas creure que en tan pocs mesos la seva salut hagués empitjorat tant. L’última vegada que el vaig anar a visitar a l’hospital va ser incapaç de pronunciar una sola paraula en tot el matí.
Aquesta va ser la cruel realitat que a impedit que el meu avi participés més en el meu treball de recerca. La memòria història que s’ha anat perdent durant aquest temps dins la meva família ha estat finalment una de les grans protagonistes del meu treball. No vaig arribar mai en pensar en la possibilitat que el meu avi perdés tota aquella facilitat de paraula que la lectura li havia atorgat durant tota la seva vida.
És per tots aquests fets que vaig decidir titular el treball com la memòria en penombra.
Fer aquest treball representava recuperar totes les vivències passades del meu avi, ja que era ell el representant més directe del protagonista del treball, el besavi Jaume. Des d’un principi sabia de les dificultats que tindria per aconseguir que el meu avi m’expliques la història tal hi com havia succeït.
Coneixia perfectament la malaltia degenerativa de la memòria que encara pateix hi per això el meu pare ha estat vital per recuperar part dels records del meu avi.
Aquest estiu vaig començar a fer la recerca del meu treball gràcies a una breu entrevista al meu avi que va anar força bé, ja que ell va ser capaç gairebé tot sol, d’explicar-me tot el que jo li demanava. Vaig pensar que s’hi durant l’etapa del treball ell encara estava en aquelles condicions tot aniria molt bé.
Però per desgracia no va ser així. Un parell de mesos després de l’entrevista va patir una embòlia que el va deixar en molt males condicions. Vaig anar a veure com es trobava i se’m va caure el món a sobre. Ell intentava expressar-se però les paraules no li sortien. Només deixava anar alguna tímida paraula però era incapaç de dir un frase sencera.
A partir d’aquell moment vaig decidir que si volia tirar endavant el treball ho hauria de fer sense l’ajuda del meu avi. Varem tornar-ho a intentar de nou un mes després, però ell havia perdut tantes facultats que no hi va haver manera d’aconseguir la informació que necessitava. L’única persona que amb quedava i que encara coneixia part de la història del besavi era el meu pare. Ell coneixia la vida del meu besavi gràcies al que li explicava el meu avi quan ell era petit. Amb la seva ajuda vàrem aconseguir que el treball avances, però al pitjor encara estava per arribar. Fa poc més d’un mes el meu avi va patir de nou una embòlia i va tornar a estar ingressat a l’hospital.
No ens podíem pas creure que en tan pocs mesos la seva salut hagués empitjorat tant. L’última vegada que el vaig anar a visitar a l’hospital va ser incapaç de pronunciar una sola paraula en tot el matí.
Aquesta va ser la cruel realitat que a impedit que el meu avi participés més en el meu treball de recerca. La memòria història que s’ha anat perdent durant aquest temps dins la meva família ha estat finalment una de les grans protagonistes del meu treball. No vaig arribar mai en pensar en la possibilitat que el meu avi perdés tota aquella facilitat de paraula que la lectura li havia atorgat durant tota la seva vida.
És per tots aquests fets que vaig decidir titular el treball com la memòria en penombra.
L'avi Ramon als 20 anys
